La majoria d’experts coincideixen en què bona part de la mà d’obra que s’incorpora al mercat de treball són joves molt més preparats tècnicament, però amb menys implicació i compromís que els seus predecessors.
Motivació, vet aquí la pedra on tothom ensopega. Ben cert que a la nostra societat uns pocs viuen per treballar, però una majoria treballa per viure. Entrebancats en aquesta dualitat perversa, hom apel·la a la professionalitat de l’individu per neutralitzar les adversitats motivacionals.
Però la motivació i la professionalitat van per barris, i a la nostra societat, competitiva de mena, són factors que se’ns pressuposa, com el valor a l’antic servei militar.
Servidor, ja de ben petit, replicava aquella pregunta impertinent i retòrica del “- Nen , què faràs quan siguis gran?”, amb un invariable: “- Jo treballaré a la Pirelli”.
Potser perquè la tenia davant de casa, potser perquè tenia tres generacions que hi havien suat la samarreta -el meu pare encara va vestir molts anys de mono blau- o potser perquè a casa era tema de conversa habitual, l’opció em semblava d’allò més raonable i realista. És més, mai vaig plantejar-me cap altra possibilitat.
Vaig passar per l’Escola Industrial a recollir el preceptiu salconduit per entrar a l’empresa italiana. I apa, a esperar l’oportunitat.
Trenta-dos anys després, invariablement, el despertador continua sonant cada dia. Entre complagut i resignat, continuo anant “a la fàbrica”, com deien els antics.
Potser el més motivador no sigui guanyar diners, o que la meva empresa en guanyi. També em satisfà de pensar que estic en un lloc on he après i encara aprenc moltes coses, un lloc on ens dediquem a fabricar coses útils per a la societat, que sóc representant d’una quarta generació familiar que acumula cabassos de lleialtat a la causa, i convençut que amb la meva feina contribueixo a defensar la meva empresa i, amb ella, molts llocs de treball que alhora són font de riquesa directa i indirecta per a la meva ciutat i el meu país.
Sí, ho sé, sóc una espècie en extinció. Digueu-me romàntic. Però demà al matí, invariablement, em tornarà a sonar el despertador. I l’aturaré amb un somriure.
