Toca parlar d’Ucraïna.
Cada dia veiem les cares tristes de dones i nens passant la frontera cap a un país desconegut, deixant enrere les seves vides de forma sobtada i involuntària, la cruel conseqüència de la guerra que els poderosos governants no volen tenir en compte a l’hora de prendre les seves decisions. Els homes s’han de quedar a lluitar, coses de la llei i la guerra.
Aquest és un procés de dol, el de les persones que han de deixar enrere el seu lloc d’origen, els seus éssers estimats, les seves costums i les seves vides.
Hi hauria segurament moltes coses a dir a nivell polític, però aquesta no és pas la meva intenció, jo parlo de psicologia. I des del punt de vista psicològic hi ha també moltíssimes coses a dir. Les persones que deixen la seva vida enrere de forma sobtada, en condicions adverses i de forma involuntària probablement patiran les conseqüències d’aquest fet durant molt de temps, per no dir la resta de les seves vides.
La situació compleix tots els requisits per ser considerada un succés traumàtic: és inesperada, trenca el principi de continuïtat de les persones que el viuen (no senten que tenen ja el control de les seves vides, que han canviat dràsticament de sobte) i es produeix en escenaris que poden causar un dany psicològic (imatges intrusives, flashbacks, fòbies, ansietat o depressió).
I, a més de tot això, assistim com a espectadors privilegiats i sense haver-ho demanat, a l’inici de tants i tants processos de dol per pèrdues com la feina, l’estatus, la vivenda, i el pitjor de tot, persones estimades que, o bé han mort a causa de l’horror de la guerra o bé han hagut de marxar a lluitar i s’han hagut de separar dels seus familiars i persones estimades.
I les persones que ens arriben a casa nostra, al nostre entorn, ho fan amb tota aquesta afectació psicològica més la incertesa sobre el seu futur immediat o més llunyà.
La majoria dels desplaçats per la guerra han perdut gairebé tot el que tenien i arriben carregats de pors i pèrdues.
Una de les pèrdues més grans que han patit és la de la seva identitat: al lloc on es refugien ja no són els que eren al seu lloc d’origen, ja no poden parlar el mateix idioma, és possible que no puguin fer la mateixa feina, o que hagin perdut poder econòmic.
No serà estrany observar entre els refugiats reaccions de les primeres manifestacions del dol: shock, negació i ira.
Aquestes tres conformen el ventall de les reaccions més habituals davant d’un succés traumàtic, que trenca la vida de les persones que el viuen, i que comporta l’acceptació de canvis forçats i sobtats que la persona ha d’integrar.
Sigui quina sigui la reacció que ens trobem, aquestes persones que arriben a casa nostra, com totes les altres persones que han arribat molt abans de diferents llocs del món, necessiten ser ateses amb la dignitat que es mereixen, tant a nivell social com psicològic.
Això ens fa humans.
