M’assabento a través d’una notícia del TN d’aquesta nova tendència dels joves de la generació Z a l’hora de relacionar-se amb el món laboral, definida com a “ambició tranquil·la” i descrita com una forma buscar l’equilibri entre la vida personal i la vida laboral, i penso amb optimisme com estan canviant els valors de les persones, potser no tot està perdut com molts s’obstinen a repetir.
A la gent de la meva generació, i moltes de les generacions anteriors, se’ns va inculcar que el treball és el més important de la vida i que moltes vegades han de realitzar-se sacrificis personals per a aconseguir un bon estatus laboral.
No és així per a tots, òbviament, però sí que és cert que a molts de nosaltres el treball ens defineix com a persones, és a dir, té un paper prioritari en els nostres valors i ocupa la major part del nostre temps.
I també és cert que molta gent ha sacrificat àrees importants de la seva vida, com la dels amics, la parella, la família o el temps d’oci, per a dedicar més temps al treball i augmentar així el seu valor en l’entorn laboral.
Des de l’època de la revolució industrial, en la qual es van començar a necessitar un gran nombre de treballadors dedicats gairebé en exclusivitat a la producció en massa, s’ha fomentat generació rere generació la idea que el principal actiu d’una persona és el treball i que la nostra vida gira entorn d’ell.
Així, es van anar consolidant en les mentalitats dels joves valors com el sacrifici, la perseverança (que va ser l’origen de les hores extres) o l’ambició pels diners, passant per davant de qualsevol altra necessitat personal.
Fins a l’actualitat, que sembla estar començant a canviar les coses.
Ja fa molt temps que els psicòlegs receptem l’equilibri entre les diferents parcel·les de la persona (família, amics, oci i treball principalment) com a estratègia per a tenir una millor salut mental, sense que una tingui un pes específic significativament més major que les altres.
Per això em fa més feliç la valentia dels joves que a penes entren en el món laboral i que s’atreveixen a dir que el treball és important per a ells però no el més important, i que no estan disposats a sacrificar altres aspectes imprescindibles per a ells, com és la seva vida personal, només per ascendir a l’escala laboral.