El major desafiament de la fixació de preus de transferència és trobar preus adequats per a les transaccions transfrontereres entre empreses associades. Per a determinar quin preu de transferència pot considerar-se adequat, es requereixen directrius sistemàtiques que els contribuents i les autoritats fiscals puguin continuar junts. És necessari un consens comú sobre com analitzar els preus de transferència per a permetre una tributació uniforme i justa de les empreses multinacionals. Per aquesta raó, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha emès una guia detallada que proporciona instruccions específiques sobre com determinar els preus de transferència adequats. Com a part d’aquestes directrius, l’OCDE enumera cinc mètodes de preus de transferència que generalment han d’utilitzar-se per a determinar els preus adequats.
I. Resum dels mètodes de preus de transferència de l’OCDE
Mètode del Preu Comparable No Controlat (CUP) Sota el mètode CUP, el preu cobrat pel lliurament d’un actiu o la prestació d’un servei en una transacció entre empreses associades es compara amb el preu cobrat per aquest lliurament o servei en una transacció comparable amb tercers. La transacció amb tercers pot ser una transacció comercial entre l’empresa i un tercer no relacionat (CUP intern) o una transacció comercial entre dos tercers no relacionats (CUP extern). No obstant això, sempre és necessari que la transacció a avaluar sigui comparable amb el cas comparatiu.
Un dels principals usos del mètode CUP és la venda de béns. Per tant, el mètode ha d’aplicar-se en casos on l’empresa embeni els seus béns no sols a empreses afiliades sinó també a tercers no relacionats. D’altra banda, també ha d’aplicar-se principalment si la persona subjecta a impostos adquireix béns tant d’un tercer no relacionat com d’una empresa relacionada. En aquests casos, la venda o compra dels béns d’un tercer constitueix un preu comparatiu de confiança per al mètode CUP. Per tant, el mètode CUP falla en casos on els béns venuts són tan únics que no es poden trobar transaccions comparables.
Mètode del Preu de Revenda (RPM) El punt de partida per al mètode del preu de revenda és el preu de venda al qual una empresa revén béns, que ha comprat d’una empresa del grup relacionada, a clients independents. El preu de venda es redueix per un marge brut estàndard, que reflecteix les funcions i riscos assumits per l’empresa i inclou un guany raonable. El valor restant després de deduir el marge brut del preu de venda és el preu de transferència que ha de pagar l’empresa a l’empresa del grup relacionada.
El mètode del preu de revenda és particularment adequat per a fixar el preu de la venda de béns a empreses de distribució. Per tant, pot ajudar les empreses a establir preus de transferència dins del grup i així aconseguir marges objectiu. No obstant això, a causa de problemes amb la disponibilitat de dades sobre el cost dels béns venuts en bases de dades importants, aquest mètode s’usa relativament poc en cerques de bases de dades europees.
Mètode del Cost Incrementat (CPM) El mètode CPM basa el càlcul en els costos incorreguts pel venedor en una transacció entre empreses per al subministrament d’un actiu (o la prestació d’un servei) a un comprador relacionat. S’aplica un marge a aquests costos per a determinar un guany adequat, tenint en compte les funcions realitzades i les condicions del mercat. En agregar el marge als costos esmentats, s’obté el preu de transferència a valor de mercat per a la transacció entre empreses. El marge de cost per a la transacció entre empreses ha de determinar-se amb referència al marge de cost que el mateix proveïdor aplica a transaccions comparables amb tercers («referència interna»). Alternativament, el marge de cost aplicat per una empresa independent per a transaccions comercials comparables pot usar-se com a referència («referència externa»).
Aquest mètode és més apropiat quan es venen béns semielaborats entre empreses afiliades, quan les empreses afiliades conclouen contractes per a l’ús d’instal·lacions conjuntes o acords de compra i subministrament a llarg termini o quan la transacció entre empreses implica la prestació de serveis. Per a un servei rutinari amb baix valor agregat dins d’un grup d’empreses, el preu adequat generalment ha de determinar-se utilitzant el mètode del cost incrementat. En aquest context, un marge de cost del cinc per cent es considera a valor de mercat si es pot demostrar que això s’implementa de manera uniforme dins del grup.
Mètode del Marge Net Transaccional (TNMM) El mètode del marge net transaccional examina el guany net que una empresa genera a partir d’una transacció entre empreses en relació amb una referència adequada (per exemple, costos, vendes, actius). El marge net de l’empresa determinat d’aquesta manera es compara amb el marge net reeixit per l’empresa en transaccions comparables amb tercers (valor comparatiu intern) o en transaccions comparables entre tercers (valor comparatiu extern).
El mètode del marge net és el mètode de preus de transferència més utilitzat en la pràctica i s’utilitza regularment per a provar els preus de transferència d’empreses de distribució rutinària, producció rutinària i serveis rutinaris.
Mètode de Divisió de Beneficis (PSM) Sota el mètode de divisió de beneficis, el benefici a assignar es determina primer a partir de les transaccions entre empreses i després s’assigna entre les empreses afiliades sobre una base econòmicament raonable que s’aproxima a l’assignació de beneficis que s’hauria acordat entre tercers no relacionats. Com amb tots els mètodes de preus de transferència, l’objectiu és garantir que el benefici de les empreses associades sigui coherent amb el valor de les seves contribucions i la remuneració que s’hauria acordat per a aquestes contribucions en transaccions comparables entre empreses independents.
El mètode de divisió de beneficis és generalment el mètode més adequat per a operacions altament integrades, contribucions úniques i valuoses o l’assumpció de riscos financerament significatius.
II. Conclusió
En general, es pot dir que cadascun dels cinc mètodes té el seu propi àmbit d’aplicació específic. En alguns casos, no obstant això, pot haver-hi superposicions, per la qual cosa en aquests casos és necessari verificar quin mètode condueix als resultats més adequats. En aquest context, també és necessari examinar quins mètodes de preus de transferència són aplicables en els respectius països en els quals estan domiciliades les empreses amb la relació comercial entre empreses.
Per exemple, en una relació entre empreses on una està situada als EUA i l’altra a Alemanya, s’ha d’evitar el CPM, ja que generalment no és reconegut a Alemanya, fins i tot si el CPM seria el mètode preferit per al tipus de transacció als EUA Si no és possible acordar un mètode en els diferents països, en el pitjor dels casos s’ha de preparar un estudi utilitzant dos mètodes.
*Vía: Circular de Dr. Eric Hoeveler, Advocat en Pelka – ETL
ESCURA | Abogados Economistas, Asesoramiento Legal y Fiscal↗
