Fa anys que acostumo a passar uns dies de vacances en un poblet de l’Alt Berguedà. La gent està amoïnada. Hi ha poca feina, la joventut marxa i tot plegat grinyola. Van trampejant a cop de turisme de muntanya i industrial. Sí, turisme industrial.
Fa temps que va fer figa l’aposta del blanc, el gris i el negre. Vol dir que el cotó, el ciment i el carbó van deixar de ser motor econòmic. Ara en divulguen el patrimoni en forma de colònies tèxtils, el museu del ciment Asland o el de les mines de Cercs. Tot plegat amanit per un valuós entorn natural, molts bolets i bona teca. Feina rai!
Al nostre Penedès l’economia ha tingut una gama cromàtica més generosa: del verd dels pàmpols al vermell de les gambes. Convé tenir els ous ben escampats. Tal com van les coses i amb la competència global, hauran de conviure l’enoturisme, les platges, el xató, les xemeneies i el que més convingui. Res ens farà nosa si cuidem l’equilibri i la qualitat.
Benvinguts a l’eclecticisme, que no és pas una olla barrejada. Només si fem les coses ben fetes, podrem dir en el futur que aquí les hem vist de tots colors.
