Aquest dies estem veient en diferents revistes i diaris econòmics articles que fan referència a que, malgrat la recuperació econòmica, els salaris perden pes en el conjunt de la riquesa del país.
Segons dades del 2017, la proporció dels salaris respecte del producte interior brut (PIB) va descendir fins al 47,29%, el menor nivell en 30 anys. Des del 2008 les remuneracions dels assalariats han acumulat un descens de gairebé l’1,7%, fins als 550.272 milions d’euros; lluny del nivell rècord de 559.777 milions, aconseguit just abans de la crisi, quan les nòmines suposaven més del 50% de la riquesa.
Molts d’aquest articles contraposen aquesta dada amb la de les rendes del capital i els beneficis empresarials que, segons les últimes dades del Banc d’Espanya, reflecteixen que els guanys de les empreses augmenten a un ritme més gran que els increments salarials.
Si analitzem amb més detall l’increment dels beneficis empresarials, s’observa que, si bé és cert que el percentatge de creixement ha estat similar tant en les petites com en les grans corporacions, no ha estat igual com s’han invertit aquest recursos entre unes i altres. Les petites i mitjanes empreses han creat nous llocs de treball de manera proporcional als beneficis obtinguts mentre que això no s’ha donat en el cas de les grans empreses. Segons dades del Banc d’Espanya, en el 2016 les petites van crear més llocs de treball (6,5% més) i van elevar el salari mitjà (0,8%), el mateix que van fer les mitjanes (4,4% i 1%, respectivament), seguint la tendència des del 2014 i que continua el 2017. En canvi, les grans empreses han registrat un increment de llocs de treball menor que la mitjana (2,7%) i van reduir la remuneració (0,3% de caiguda). Aquest fet no treu que cal anar recuperant els salaris al mateix temps que cal reduir les xifres d’atur actuals, que son esfereïdores.
Més enllà de la situació dels assalariats, hi ha una altra dada preocupant, que és que en els darrers 20 anys la classe mitjana, en els mercats desenvolupats, no s’ha beneficiat del creixement global. Dit d’una altra manera, cada cop estem en una societat més polaritzada en la què en la darrera dècada s’han expulsat tres milions de persones de la classe mitjana (segons estudi publicat el 2016 per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).
La classe mitjana fa créixer econòmicament un país, permet que la població amb menys recursos prosperi i que, al seu torn, les capes mitjanes puguin acostar-se a les més altes. Si voleu aprofundir sobre el tema us recomano que feu un cop d’ull a l’estudi Elephant Chart de l’economista serbi Branko Milanovic.
L’índex d’atur elevat, la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i la debilitació de la classe mitjana ens aboquen a una reducció del consum intern, a la desigualtat social i a la caiguda dels ingressos públics; en definitiva, dificulta mantenir l’estat del benestar tal i com el tenim entès fins ara, sobretot quan encara continuem finançant amb dèficit la despesa pública.
No podem traslladar a les generacions futures el cost de la nostra despesa social actual. Cal treballar amb la sostenibilitat financera de la nostra política social per tal de dotar-la de solvència, de la seva capacitat de donar resposta als nous reptes d’una societat canviant.
