Enfilo la carretera vella de Vilafranca per anar a pencar, com cada dia. Hi arribo per la rambla de Sant Jordi, el camp dels Alumnes Obrers, el Tacó… Fins aquí, cap novetat.
Una mica més amunt comencen a passar coses. Veig com les màquines acaben d’enderrocar els darrers edificis del que havia estat la cimentera Griffi, que fa uns anys que va tancar. Al polígon de la Masia d’en Barreres, molta persiana baixada i rètols de lloguer. Uns pocs metres més enllà, a la planta Mahle de la Masia d’en Frederic acaben de buidar les instal·lacions per traslladar-les a la fàbrica de Mas d’en Puig. Una altra nau buida? Al costat ja hi tenen una antiga nau d’Hitecsa sense activitat.
Agafo els darrers retombs i mirant a garbí observo com la xemeneia de la tèrmica de Cubelles es va escurçant cada dia. Arribo a la meva fàbrica. Uf, encara hi és!.
M’ofegava la impressió d’una accelerada descomposició de l’activitat industrial. Una premonició? Gairebé al mateix temps, m’assabento que el treball Vilanova i la Geltrú, una història industrial. Tres segles de societat, treball i progrés, ha guanyat un dels Premis Bonaplata, guardó atorgat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i la Fundació Caixa d’Enginyers. Em fa pensar que la indústria vilanovina té més gruix de passat que de present. Potser ara mateix, en altres indrets de la ciutat s’hi estan aixecant i desenvolupant noves activitats que són la llavor de la Vilanova del futur. Però jo no m’hi fixo.
M’he refet de l’ensurt. Des del coll d’en Ferran hi ha bones vistes. Les edificacions de Prysmian, Jaume Serra, Mahle o Megadyne s’alternen amb vinyes i garrofers, amb la mar com a teló de fons. Certament, demà, quan torni a treballar, canviaré l’itinerari.
