El cas és que la nostra FP no té capacitat per proveir els perfils tècnics que demanen les empreses del Gran Penedès. Avui dia, trobem dificultats majúscules a l’hora de cercar dones i homes amb una mínima capacitació per inserir a les nostres plantilles.
Els nostres directius coincideixen del tot a l’hora de fer constar el dèficit de la formació professional com un dels principals hàndicaps al què han d’enfrontar-se les companyies, siguin del sector que siguin. No es troben currículums amb la formació necessària per accedir al mercat laboral.Tenim un problema: el mapa de la formació professional no s’ajusta prou a la realitat de la rodalia. En tenim un altre: els instituts tenen problemes per completar la matriculació dels cicles formatius.
Els nois i noies que venen de la Secundària no troben atractiva la FP; no els estimula la idea d’un cicle formatiu -tot i que sovint ofereix majors possibilitats laborals- i es decanten pels graus universitaris.
Sentim a dir que l’arrel del problema està en la cultura de les famílies i en l’obsessió de que els fills vagin a la universitat. La formació professional no és atractiva perquè no té prestigi; per no dir que no té pedigrí social.
És a dir, d’una banda, tenim un mapa de cicles formatius poc adient a la geografia empresarial; d’una altra, la FP té una imatge devaluada, que limita el nombre d’alumnes.
El sistema públic està fracassant si no és capaç de preparar la ciutadania per al seu ingrés laboral en les condicions que serien exigibles i, de retruc, propiciar l’estabilitat contractual. Diguem-ho clar, la rèmora de la precarietat laboral té un únic culpable: el dèficit abracadabrant de la formació professional i l’aprenentatge d’oficis.
En la retòrica política es prioritza la Formació Professional i s’anuncien canvis, adés i ara, per optimitzar el mapa de cicles formatius. El discurs està farcit de desideràtums i la realitat farcida de fiascos.
No ho canviarem si no hi ha una aposta valenta, amb recursos pressupostaris suficients. La mare dels mals no són les famílies ni la ceguera social. El drama està en la inèpcia política, que no prioritza la formació competencial com a palanca del creixement econòmic del país.
Caldria posar guapa la FP per fer-la més atractiva. Això voldria dir posar al dia els equipaments, els tallers, els laboratoris; fer de la formació professional una experiència estimulant, un camp d’aprenentatge engrescador, un repte personal llaminer. I estem molt lluny de tot això.
